1ª. setmana. Avui vaig complir una setmana de nascut. Que alegria haver arribat a aquest món!!!
1ºmes. La meva mamà em cuida molt bé. És una mamà exemplar.
2 mesos. Avui em van separar de la meva mamà. Ella estava molt inquieta, i amb els seus ulls, em va dir adéu, com esperant que la meva nova "família humana" em cuidés tan ben com ella ho havia fet...
4 mesos. He crescut ràpid; tot em crida l'atenció. Hi ha diversos nens a la casa que para mi són com els meus germanets. Som molt inquiets, ells m'halen la cua i jo els mossego jugant.
5 mesos. Avui em van renyar, la meva mestressa es va molestar perquè em vaig fer pipí endins de la casa... però mai m'havien dit on havia de fer-ho.
A més, dormo en el dormitori i... Ja no m'aguantava!!!
8 mesos. Sóc un gos feliç. Tinc la calor d'una llar; em sento tan segur, tan protegit... Crec que la meva família humana em vol i em consenteix molt...
12 mesos. Avui vaig complir un any. Sóc un gos adult i els meus amos diuen que vaig créixer més del que ells pensaven. Què orgullosos s'han de sentir de mi!!!
13 mesos. Què malament em vaig sentir avui... El meu "germanet" em va llevar la pilota. Però les meves mandíbules s'han fet molt fortes i el vaig "llastimar sense voler". Després em van encadenar gairebé sense poder-me moure al raig del sol. Diuen que van a tenir-me en observació i que sóc molt ingrat... no entenc gens del que passa.
15 mesos. Ja res és igual... visc en la terrassa... em sento molt sol... la meva família ja no em vol. De vegades s'obliden que tinc gana i quan plou no tinc sostre amb que tapar-me...
16 mesos. Avui em van baixar de la terrassa. Vaig pensar que segurament la meva família m'havia perdonat... Em vaig posar tan content que donava salts de gust. Sembla que em van a portar amb ells de passeig. Pugem al cotxe. Van obrir la porta i jo em vaig baixar feliç creient que faríem el nostre "dia de camp". No comprenc perquè van tancar la porta i es van anar... "Esperin!!!" Vaig córrer darrere del cotxe amb totes les meves forces: M'havien abandonat...
17 mesos. He tractat de buscar el camí de retorn a casa. Em sento i estic perdut, en la meva sendera hi ha gent de bon cor que em "vé amb tristesa i em dona una mica de menjar..." Jo els agraeixo amb la meva mirada i des del fons amb la meva ànima... volgués que m'adoptessin i seria lleial com cap. Però tan sols diuen "pobre gosset", s'ha d'haver perdut.
18 mesos. L'altre dia vaig passar per una escola i vaig veure molts nens i joves com els meus "vells germanets". Em vaig apropar i un grup d'ells, rient-se, em va llançar pedres "per veure qui tenia millor punteria"... una d'aquestes pedres em va "llastimar l'ull i des de llavors ja no veig bé" .
19 mesos. Ara estic molt flac, el meu aspecte ha canviat... vaig perdre el meu ull i la gent més aviat em treu a "patades quan pretenc tirar-me en una petita ombra... "
20 mesos. Gairebé no puc moure'm. Avui he tractar de creuar el carrer per on passen els cotxes, un em va atropellar. Segons jo, em trobava en un lloc segur anomenat "cuneta", però mai oblidaré la mirada de satisfacció del conductor. Tant de bo m'hagués matat... però només em va dislocar el maluc. El dolor és terrible, les meves potes posteriors no em responen i amb dificultats em vaig arrossegar cap a una mica d'herba al costat del camí... Porto ja 10 dies sota el sol, la pluja i el fred, sense menjar. No em puc moure, el dolor és insuportable. Em sento molt mal; vaig quedar en un lloc humit i sembla que fins al meu pèl s'està caient. Alguna gent passa i ni em veu; unes altres diuen: "No t'apropis". Ja gairebé estic inconscient, però alguna força estranya em va fer obrir els ulls. La dolçor de la seva veu em va fer reaccionar. "Pobre gosset, mira com t'han deixat", deia... al costat d'ella venia un senyor de bata blanca, va començar a tocar-me i va dir: "Ho sento senyora, però aquest gos ja no té remei, és millor que deixi de sofrir."
A la gentil dama se li van sortir les llàgrimes i va assentir. Com vaig poder, vaig moure la cua i la vaig mirar agraint-li que m'ajudés a descansar... Només vaig sentir una punxada i em vaig dormir per sempre, pensant en perquè vaig haver de néixer si ningú em volia...
Aquesta trista historia es la realitat i se que aquest missatge no solucionara res, però m'agradaria que la gent fossin més comprensibles amb les seves mascotes i que mai arribin a aquest punt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario